Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l’àmbit escolar

Per començar aquest tema hem d’analitzar en primer lloc el llenguatge. Doncs abans de parlar del contacte de llengües és necessari entendre els elements que conformen el llenguatge.

En primer lloc els elements interns que estudien l’estructura lingüística. És a dir estudia el  conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua, es a dir, la fonètica (el sons), la fonologia (els fonemes), el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc. Estudia, per tant, l’essència de la llengua.  També podem dir que és l’objecte  d’estudi de l’antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i moderna.

Per altra banda trobem els elements externs que engloben únicament l’ús lingüístic, es a dir, el fet d’utilitzar una llengua amb la finalitat de comunicar-nos socialment. Aquests elements expliquen les relacions que hi ha entre una llengua i una societat, i en definitiva les condicions que permeten l’existència d’una llengua. (sociolingüística)

La sociolingüística

La sociolingüística és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic relacionant-lo amb la realitat del seu context social, es a dir, s’encarrega d’investigar les relacions existents entre l’estructura d’una llengua i el medi social on es practica però sempre tenint en compte totes les variables sociolingüístiques que hi poden intervindre: els àmbits, el territori, els temes que es parlen, el context on es realitza la comunicació, etc.

El monolingüisme:

Aquest concepte es refereix a l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. Aquesta situació és excepcional. És necessari no confondre el monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial. Per  exemple el cas de França o Itàlia. Aquestos estats apliquen una política de menyspreu cap a les altres llengües per tal de refermar la unitat nacional promulgant símbols com una sola llengua, una sola cultura, una sola història, ...

Per tant és una situació estranya, la norma general és el plurilingüisme.

Hi ha dos tipus de monolingüisme:

-       - Monolingüisme individual: té lloc quan una persona usa una sola llengua        de manera habitual.

-       - Monolingüisme social: apareix quan en el context d’una determinada             societat   s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic.

LLENGUA MINORITÀRIA I MINORITZADA

Llengua minoritària: Aquela que té un nombre reduït de parlants. Existeixen casos com el català, el suec, el danès, etc.

Llengua minoritzada: És aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. En aquest cas tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada.

El bilingüisme:

El bilingüisme  és el cas més simple de plurilingüisme i es dona en aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només. El bilingüisme dona la possibilitat d’utilitzar dues llengües a un mateix nivell. Però aquesta situació és utòpica i el cas d’aquest bilingüisme generalitzat, estable i neutre no es correspon amb cap societat que coneguem.

Tipus de bilingüisme:

-    BILINGÜISME INDIVIDUAL: Capacitat d’una persona d’utilitzar dues llengües. Es parla de bilingüisme  en casos tant distints com:

·     Segons el grau d’us de la llengua: passiu, es a dir que l’entén però no la parla, o actiu és que l’entén i a més la parla.

·     Segons el grau de domini de les llengües: simètric que coneix les dues llengües a un mateix nivell, o asimètric, domina una llengua més que les altres.

·  Segons la motivació psicològica: instrumental, per motius laborals ha degut d’aprendre-la, o integratiu, el cas dels immigrants.

-  BILINGÜISME SOCIAL: Situacions a on el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers que formen grups socials. S’utilitzen dues llengües segons unes normes d’ús establertes.

Aquest bilingüisme amaga una situació de desigualtat. No és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se només té la necessitat d’una llengua. És tracta per tant d’una situació conflictiva.

Els sociolingüistes han denunciat el que ells anomenen “mite del bilingüisme” ja que si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que s’han vist abocades a ser-ho.

-    BILINGÜISME TERRITORIAL: Aquell que trobem a un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

   

  El terme bilingüisme queda reduït a “situació en la qual s’utilitzen dues llengües”. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

    - Diglòssia: Parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua. (varietat alta A;varietat baixa B)

    En aquest cas es parla de distribució funcional. Una distribució en què els       àmbits d’ús formal i els àmbits d’ús informal es distribueixen de manera         rígida.

   Segons Fishman planteja la diglòssia coma a una realitat a on coexisteixen llengües diferents en un mateix territori, no sols en casos de varietats d’una llengua.  Diglòssia seria segons Fishman situació en la que la llengua dominant (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), en els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció, es descriuen quatre situacions diferents:

-         - DIGLÒSSIA I BILINGÜISME: Aquelles societats en la qual els membres són     capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

-       - DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME: Societats en les que l’elit dirigent            introdueix una llengua com a distintiu de classe.

-  - BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA: El cas d’aprendre un idioma per pròpia    voluntat sense que allò afecte als usos lingüístics de la llengua pròpia.

-  - NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA: És troba normalment en situacions de    comunitats o estats monolingües.

- Substitució lingüística: Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina  una situació en la qual dos sistemes competeixen entre ells  desplaçant d’aquests parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori. Una vegada que una comunitat entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció d’una llengua recessiva. Aquesta substitució que hem anomenat finalment té diverses etapes:

-          Etapa inicial: Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua.

-          1a. Procés de bilingüització: És l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers en adoptar la segona llengua i aquesta, a poc a poc, comença a ocupar les funcions formals.

-          2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant: És la fase més ràpida ja que tota la comunitat coneix la llengua A. Es va abandonant la llengua dominada (B) i es suplantada per la llengua dominant (A). En aquest moment apareixen diversos problemes com l’autoodi, la mitificació del bilingüisme, la creació dels perjudicis lingüístics o el bilingüisme unidireccional.

-          Situació final: Quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova, es a dir, la dominant.

- Interposició o mediatització: Fenome que es dona quan la llengua dominant (A) interfereix en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada.

Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua. Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat.

- Interferència lingüística: Canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una segona llengua. La interferència l’exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada. Hi ha diferents tipus d’interferències: fònica, lèxica i semàntica i morfosintàctica.