NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic.  És procés de cohesió de la comunitat lingüística. L’objectiu que persegueix és recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants per evitar la seua desaparició de la llengua.

La normalització reconeix l’existència d’un conflicte lingüístic i proposa reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.

Cada procés de normalització genera el seu model particular d’acord amb els diferents factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics.

La normalització d’una llengua sempre és una decisió històrica conscient, ja que implica canvis culturals, socials, polítics i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

Política lingüística:

Activitat  que desenvolupa el govern sobre l’ús de les llengües, és la gestió del plurilingüisme. Hi ha de dos tipus:

-        Liberalisme o no intervenció: No s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.

-   Dirigisme o intervenció: Es publiquen decrets, lleis... poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o per frenar-ne el procés de substitució lingüística.

Models:

Trobem dos tipus de models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

-    Principi de personalitat: Permet que l’individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona on es trobe.

-        Principi de territorialitat: Només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona, però no en la seua totalitat territorial.